T.S. Eliot
Traducció de Joan Ferraté
I. L’Enterrament dels Morts
Cruel arriba el mes d’abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.
L’hivern ens va tenir calents, colgant
la terra sota neu d’oblit, peixant
vides somortes amb tubèrculs.
L'estiu ens va sorprendre venint damunt del Starnbergersee
amb un ram de pluja; ens vam quedar sota dels porxos i vam seguir, amb el sol, cap al Hofgarten,
i vam prendre cafè i parlar com una hora.
Bin gar keine Russin, stamm' aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem petits, uns dies a casa l’arxiduc,
a casa el meu cosí, se’m va endur en un trineu,
i em vaig esgarrifar. Deia, Marie,
Marie, agafa’t fort. I ens deixàvem lliscar.
A la muntanya, és que et sents lliure.
Llegeixo, bona part de la nit, i en ser hivern vaig al sud.
¿Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques creixen?—
en aquesta pedregosa desferra? Fill de l’home,
tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos; on el sol bat
i on l’arbre mort no dóna empara ni dóna el grill consol ni remor d’aigua el roquerar eixut. Només
hi ha ombra al dessota d’aquesta roca roja,—vine a l’ombra d’aquesta roca roja
i et mostraré una cosa que és diferent tant de la teva ombra al mati corrent darrera teu
com de l’ombra a la tarda que creix al davant teu; et mostraré la por en un grapat de pols. Frisch weht der Wind
der Heimat zu.
Mein Irisch Kind,
wo weilest du?
«Em vas donar jacints, primer, fa un any; la noia dels jacints, em deien».
—Però quan, tard, tornàvem del jardí dels jacints, plens els teus braços, i el teu cabell mullat, jo no podia parlar, els ulls se’m velaven, no em sentia
ni viu ni mort, res no sabia,
la mirada en el cor de la llum, el silenci.
Oed' und leer das Meer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario